Читать книгу Fernando Moreno Barberá: un arquitecto para la universidad онлайн

28 страница из 48

No podrem aprofundir en les innovacions que en aquets moments estan produint-se a nivell pictòric i escultòric, això és, l’Expressionisme Abstracte —Jackson Pollock (1912-1956), Antoni Tàpies (1923-2012)—, l’Op-art —Víctor Vasarely (1908-1997)—, l’Art Cinètic —Alexandre Calder (1898-1976)—, el Pop Art —Roy Lichtenstein (1923-1997), Andy Warhol (1928-1987)—, el Minimalisme —Donald Judd (1928-1994), Sol LeWitt (1928-2007), Terry Riley (1935) i Philip Glass (1937)—i les escultures de Henry Moore (1898-1986), Eduardo Chillida (1924-2002) o Jorge Oteiza (1908-2003); sinó que ens centrarem en aquells més rompedors com l’Art d’Acció i Conceptual, i en l’arquitectura, per ser l’objecte d’aquesta exposició.

Un dels primers moviments que es donà a conèixer en aquesta dècada dels seixanta fou l’Art d’Acció, en què l’obra esdevé un acte, en vegada d’un objecte material expositiu. Aquest es produeix en un espai i temps concrets, servint-se de diversos elements com la música, la literatura, el teatre, materials orgànics i el cos de l’artista, d’ajudants o del públic. Les accions es trobaven vinculades a la vella noció romàntica de l’art com a expressió de patiment o de sacrifici personal i és això el que transmet l’artista. L’obra, així, adquireix un caràcter efímer, donat que una vegada acabat l’acte finalitza la producció de la mateixa. No obstant això, aquestes manifestacions fugaces romanien enregistrades mitjançant les fotografies i els vídeos, gràcies als quals podem avui gaudir del primer Art d’Acció de la història. Amb aquest moviment, es conciliava una nova visió artística com a interacció entre obra, autor, col·laboradors i públic, aconseguint un art identificable amb la vida. Per tal de reforçar aquesta relació entre obra i existència, l’artífex deixà de banda els espais tradicionals —estudis, laboratoris, museus, galeries—per acudir a espais oberts i públics —carrers, places, parcs, cases, centres comercials, etc.—on fer palès l’estil de vida dels humans. A més a més, també s’abandonaran els marxants i crítics com a mediadors entre obra i públicssss1.