Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн

97 страница из 100

Ben sovint, i resseguint Beltran i Navarro (en premsa), s’observa que determinats trets diatòpics de la llengua catalana parlada al País Valencià, connotats o estigmatitzats pel fet de no formar part de la llengua estàndard, coincideixen puntualment amb les solucions més generals o estàndards d’altres llengües. Els processos evolutius convergents, de vegades casuals, han fet que trets que en els parlars valencians apareixen aïlladament, o potser tenen una extensió important, però que la normativa ha deixat de banda per motius diversos, en altres llengües romàniques són generals i són considerats estàndards i consegüentment prestigiosos. Vegem-ho en exemples:

Fonètica

a) la pèrdua de la d intervocàlica, que desapareix en gran part del valencià, sobretot el val. alac. (aixaes, roa, parties) és la norma en asturià (resultáu, variedaes) i francés (roue, parties, sortie);

b) paral·lelament, la pèrdua de la g intervocàlica en val. gen. (juar) o en val. alac. (lletua, matalafua) presenta un paral·lelisme directe amb el francés (jouer, laitue);