Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн

93 страница из 100

k) parts del cos, defectes o virtuts físiques: cadera, coixo, cego/ ciego, feo, manco, rabillo, tobillo, surdo, rúbio, tiesso;

l) la mar (sobretot als pobles distants): cangre[χ]o, isla, me[χ]illó, ola, plaia, pulpo.

m) noms, adjectius i verbs del vocabulari bàsic: empu[χ]ar, ladrillo, llegar, llevar, llimpiar/limpiar, rincó, sacar, surra.

Sovint es conserva en valencià una unitat lèxica però no els seus derivats, que es prenen directament del castellà perquè són mots habitualment associats a determinats contextos castellanitzants: déu-adiós, cendra-cenicero, finestra-ventanilla, costum-acostumbrar, menjar-come-dor, taula-messita (de nit); el cas contrari també es dona: ombrienc-ombria-sombra.

Malauradament, hi ha castellanismes que s’apliquen a objectes que han patit alguna modificació en la forma, presentació, fabricació o ús. La forma catalana queda relegada només a l’objecte en la presentació primera en el temps, diguem-ne l’antiga, mentre que el castellanisme ens val per a l’objecte amb una presentació nova, més moderna i actualitzada, el nom del qual el prenem de la publicitat i dels comerços, com si no fora la mateixa cosa: escala-escalera, lleixiu-lejia, fusta-madera, entre molts altres.