Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн

88 страница из 100

Millán García-Varela (2014) deixa constància de testimonis molt interessants sobre aquest tema a Oriola. Per exemple, uns versos anònims de principis del segle XVII «fan un joc de paraules entre el cognom del poeta gandià Josep Oriola, que escrivia en català, i l’escassa propietat amb què se suggereix que es parlava aquest idioma a Oriola»:

Oriola, ab ser descrit

als que en Oriola escrihuen,

me pareix que ha contrafet,

que en aquella terra dihuen

el home, el bou y el perret.

És simptomàtic que el gentilici nacional que feien servir els oriolans (i els murcians) fins a principis del segle XVI és el de català, moment en què comença a ser substituït pel de valencià (la primera documentació és de 1525):

[...] los de Múrcia parlen castellà e los de Oriola valencià, los uns se nomenen castellans, los altres valencians (cita a Millán, 2014: 34).

A principis dels segle XV, continua aquest autor, a Múrcia ja necessitaven traduir els textos que venien d’Oriola:

E por quanto el concejo de la villa de Orihuela envió una carta de respuesta al concejo de esta cibdat de otra carta por el dicho concejo a ella enviada, sobre la prisión de Martín Díaz, de Albarracín, la qual venya en catalán, la cual era menester de se tornar en castellano, porque el que avía de fazer la respuesta la entendiere mejor; por ende, ordenaron e mandaron el dicho Bartolomé G. que faga trasladar dicha carta de catalán en castellano.