Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн

84 страница из 100

Més a l’interior, el Racó d’Ademús (Gargallo, 2004) presenta aragonesismes en menor mesura, com ara capolar, melsa, plegar i valencianismes de l’estil de pugal ‘poal’, porputa ‘puput’, closar ‘cloure la porta’, pusnear ‘(es)purnejar’, raín ‘raïm sense madurar’, gavia ‘mena de gàbia’, entre altres.

Zamora (1985: 215) situa al costat de la zona castellana de clara influència aragonesa la zona arcaïtzant de la Canal de Navarrés (Anna, Énguera, Navarrés). Hi recull formes aragoneses, juntament amb d’altres clarament castellanes i de catalanismes evidents. Entre els primers, güeyo ‘ull’, fiemo (i hiemo) ‘fem’, her ‘fer’, potser juerza, juerte, jui (< fui ‘vaig ser’), però també formes castellanes com ara güerto, güeso, yerro, yerba, hoja, hijo; luna, leña, lobo, lomo, gente, yerno, enero. Entre les formes procedents del valencià veí trobem: foc, grogo ‘groc’, llevantar, llonganiza, llaboreta, plorar, plegar, closar ‘cloure’, clau (i llave), chemecar ‘gemegar’, chelar ‘gelar’, bezones, zucre. S’hi conserva la distinció entre s sorda i s sonora, procedents tant de z antiga (dize) com de ç antiga (plaça); és sonora la s de mots com ara dize, crianzo ‘mal educat’, plaza, cabeza, bezones, zucre. També es manté la diferència entre b oclusiva i v fricativa: bever. Pel que fa a la morfosintaxi, usen el perfet perifràstic (va venir, sen va dir ‘se’n va anar’), la forma tú amb preposició (con tú, pa tú) i el pronom adverbial ende (amosende, amonosende ‘anem-nos-en’, end a d’her ‘n’ha de fer’). Tot i això, l’autor reconeix que els darrers anys (i ja en fa més de vint de l’estudi), l’anivellament lingüístic havia afeblit fortament tota aquesta fenomenologia.