Читать книгу Les marques ONGD. Del relat de la culpa al relat del consum i la redempció онлайн

19 страница из 63

Tot al llarg de les pàgines que ací comencen, ens preguntarem quina és la rellevància social i comunicativa d’aquesta mena d’anuncis, i per què pot resultar útil (i necessari) pensar-los com a ciutadans i teleespectadors conscients. Ens preguntarem a quina categoria pertanyen. Són anuncis sobre productes o sobre serveis? Què volen dir les agències de publicitat quan parlen del «producte ONGD»? Tractarem d’esbrinar a quina mena de representació responen. De fet, una bona part de la complexitat d’aquests textos rau en el fet que ocupen un boirós espai entre la realitat i la seua representació. I això perquè es refereixen a situacions del tot reals, sovint inajornables: epidèmies, conflictes armats, desastres naturals, plans macroeconòmics, fams canines..., que en les nostres televisions se sintetitzen i oculten en missatges de trenta segons.

A principi dels proppassats noranta, Terence H. Qualter, en l’imprescindible Publicitat i democràcia en la societat de masses (1994), afirmava que els anuncis de televisió deuen el seu poder al fet que la gent hi para tan poca atenció que no posa en joc les seues defenses crítiques. La primera part –la manca d’atenció– sembla no complir-se en el cas dels anuncis de les ONGD. Tant pel contingut com per les estratègies que s’hi despleguen, els seus missatges han sabut captar l’atenció dels teleespectadors, confiats i desatents, amb més eficàcia que la resta d’anuncis. Quant a les defenses crítiques, ens sembla del tot oportú recordar una reflexió d’Anthony Pratkanis i Elliot Aronson al seu tantes vegades citat volum La era de la propaganda. Uso y abuso de la persuasión (1994: 33):