Читать книгу Les marques ONGD. Del relat de la culpa al relat del consum i la redempció онлайн

21 страница из 63

S’ha dit i s’ha escrit que les ONGD no són conscients dels valors que difonen en la seua comunicació publicitària. En l’improbable cas que això siga cert, no se’ls hauria d’exigir que ho foren? No se’ls hauria de demanar que assumiren la responsabilitat de ser-ne conscients? Emissors i receptors no hauríem de compartir la responsabilitat de la comunicació dominant? Per exemple, és responsabilitat de les ONGD organitzar/ participar en una telemarató massiva per tal d’aconseguir padrins. En canvi, és responsabilitat dels teleespectadors que aquesta telemarató aconseguisca 50.000 nous padrins en només unes quantes hores. És responsabilitat de les ONGD associar-se amb una empresa i entrelligar la solidaritat amb la venda d’una determinada mercaderia. És responsabilitat del teleespectador entrar en el «joc» i acceptar que el consum siga la disculpa. Consegüentment, haurem de pensar tant la (auto)consciència i la intenció de les ONGD a l’hora de difondre els seus anuncis i els seus relats com l’atenció que hi activem els teleespectadors. És una atenció basada en l’emoció o en la raó? En l’empatia o en el coneixement? Per què?