Читать книгу Les marques ONGD. Del relat de la culpa al relat del consum i la redempció онлайн

25 страница из 63

Si després de dècades d’ajuda al desenvolupament, de tantes campanyes realitzades, es parla de 1.000 milions de persones que passen fam al món, potser hauríem de plantejar-nos una pregunta aparentment tan ingènua com la següent: la fam al món depén de còmodes gestos (inter)personals o de complexes decisions polítiques i econòmiques d’abast mundial?

Al llarg de les darreres dècades, les organitzacions no governamentals i, més exactament, les organitzacions no governamentals d’ajuda al desenvolupament (ONGD) han estat una peça insubstituïble del model de cooperació dominant, uns actors clau en la concreció i evolució de la vella utopia sobre l’eradicació de la pobresa i la fam al món. De fet, s’han autoproclamat la millor manera de canalitzar la nostra solidaritat amb el Tercer Món. Carlos Ballesteros (2002) ha parlat, amb avinentesa i encert, del «mite de l’exclusivitat».

El segle XX fou testimoni del creixement vertiginós d’aquesta mena d’organitzacions a escala mundial. Particularment, a partir de la dècada dels vuitanta. Sovint s’ha relacionat aquesta proliferació d’organitzacions amb la tradició caritativa de cada país; tanmateix, convindria no oblidar altres qüestions tan tangibles com ara el finançament i les ajudes oficials. Així podríem recordar, a tall d’exemple, que l’Estat espanyol fou considerat un país pobre, és a dir, receptor d’ajudes del Banc Mundial, fins al 1978. Després, al cap de poc més de cinc anys, va passar de ser país receptor a ser país donant. Es creà la Coordinadora Estatal d’ONG per al Desenvolupament (1983), es convocaren les primeres subvencions del Ministeri d’Afers Exteriors (1984) i, tot seguit, es constituïren la SECIPI (Secretaria d’Estat per a la Cooperació Internacional i per a Iberoamèrica, 1985) i l’AECI (Agència Espanyola de Cooperació Internacional, 1988). A partir de l’any 1992, hi hauríem d’afegir les ajudes de l’ECHO, l’Oficina Humanitària de la Unió Europea. És per això que l’eclosió d’ONGD entre 1986 i 1995 només es pot entendre si tenim en compte totes aquestes ajudes.