Читать книгу Les marques ONGD. Del relat de la culpa al relat del consum i la redempció онлайн

32 страница из 63

Com s’explica que, en només dues dècades, un país puga passar d’una situació d’autosuficiència a la total dependència alimentària?

En bona part, pel pla de racionalització que imposaren els EUA, juntament amb l’FMI i el BM, des del principi dels anys noranta (Gómez Gil, 2010). Dins del paquet de mesures econòmiques d’aquell pla, hi havia la reducció d’aranzels a les importacions d’arròs, que es reduïren del 50 % al 3 %. Les importacions massives d’arròs procedent d’Arkansas abocaren a la ruïna milers de llauradors i en provocaren el desplaçament massiu a la capital, Port-au-Prince, on primer foren víctimes de la desnutrició, la violència i les malalties, i, al gener de 2010, del devastador terratrémol.

També d’El Roto en podríem aportar un segon exemple, publicat, així mateix, alguns dies després de la vinyeta comentada: «No sé com alimentarem tots els qui vénen a ajudar-nos», es pregunta un dels protagonistes de la tragèdia.

Figura 4. El Roto. El País, gener de 2010

Solidaritat crítica amb les accions del nord que fa parlar el sud. Després del terratrémol, acudiren a Haití més de 600 ONGD, la gran majoria de les quals no hi havien treballat mai abans. L’FMI anuncià l’oferiment de 114 milions de dòlars d’ajuda. Convindria recordar que un any després del terratrémol només s’havien fet efectives un 10 % de les donacions oficials que es van prometre durant els primers dies. I el balanç no podria ser més descoratjador: «els escassos projectes aprovats, la mediocre coordinació entre els donants, la marginació de la societat civil haitiana, la mala voluntat dels estats per complir les seues promeses i, en canvi, la disposició a col·locar les seues empreses» (Wargny, 2011).