Читать книгу Les marques ONGD. Del relat de la culpa al relat del consum i la redempció онлайн

34 страница из 63

La publicitat televisiva aparenta ser una talaia idònia per observar i pensar tots aquests fenòmens. És, si més no, la talaia que hem triat i que descriurem en l’apartat següent.

3. Anuncis, marques i relats

Des dels anys noranta, els anuncis de televisió han estat els missatges de les ONGD més difosos, aquells que han arribat a un públic més ampli, i que han construït tant la seua imatge pública com la visió dominant sobre les necessitats i mancances dels països de l’anomenat Tercer Món. Paradoxalment, però, la publicitat televisiva de les ONGD ha merescut menys atenció analítica que altres formats com la publicitat en premsa o els fullets de divulgació i de sensibilització.

Tanmateix, en els anuncis de televisió hi conflueixen els dos elements hegemònics de la comunicació de masses de la segona meitat del segle XX: la publicitat com a discurs hegemònic i, a més, la televisió com a pantalla fonamental des dels anys cinquanta fins al darrer canvi de segle.

Els espots han estat –durant dècades– la peça mestra del discurs hegemònic i de la pantalla essencial i, per això, són considerats la manifestació més influent de la televisió (post)moderna. Com és ben sabut, l’inici del segle XXI ha suposat la fi del domini de la pantalla televisiva en entrar en competència amb una altra pantalla, l’ordinador. A més a més, els darrers anys s’ha produït la multiplicació contínua de pantalles digitals, i un canvi profund del panorama tecnològic i comunicatiu.