Читать книгу El dit sobre el mapa. Joan Fuster i la descripció del territori онлайн

11 страница из 96

La descripció del territori s’ha fet, molt sovint, amb voluntat apologètica, amb la intenció de lloar les bondats d’un territori més que no pas de descriure’l amb un mínim d’objectivitat. En aquest sentit, el nostre àmbit territorial més privatiu –el jardí de flors, la millor terra del món– no n’ha estat una excepció. Una mostra ben exhaustiva en pot ser el reguitzell de tòpics ditiràmbics que recull Vicenç M. Rosselló i Verger en la primera part del capítol inicial de la seva Geografia del País Valencià, que clou amb els mots següents:

Veritats i exageracions, silencis i mancances, transposicions i mites, tot mesclat, forneixen aquesta laus Valentiae que, massa sovint, encara és la frèvola base d’un patriotisme estret del que hem maldat per eixir. (Rosselló 1995a: 26)

Fuster sí que hi malda en la seva producció textual relativa a la descripció del territori valencià. L’objectiu declarat és, justament, una lluita contínua contra els tòpics, malgrat que els contextos editorials tan propicis a la lloança ditiràmbica en què sol publicar aquesta mena de text fan que, de tant en tant, no pugui –o no vulgui– defugir del tot els llocs comuns. Ho farà, en general, amb la ironia que caracteritza la seva obra. De fet, aquesta voluntat de defugir el tòpic és la que remarca ja des dels elements paratextuals més preliminars d’El País Valenciano, en les dues versions lingüístiques. La sobrecoberta de l’edició original, en espanyol, de 1962, diu, justament després d’arrencar amb el tan freqüentat «Valencia, jardín de flores...»: