Читать книгу El dit sobre el mapa. Joan Fuster i la descripció del territori онлайн

13 страница из 96

No podem oblidar, a més a més, que el component més consubstancial del turisme és el viatge. I això pot sorprendre en aquest context analític si tenim en compte el sedentarisme declarat de l’autor de Sueca. Però el viatge, des d’un primer moment en la cultura clàssica –però també en la literatura contemporània: l’Odissea d’Homer i l’Ulisses de Joyce van de la mà també en això–s’associa no sols amb la descoberta, sinó amb l’autodescoberta. De fet, el viatge com a eina d’autodescoberta encaixa molt bé en la concepció fusteriana de l’assaig. L’escriptura, i la reflexió que duu associada, és l’única manera que té una persona com ell –tan poc atreta per l’experiència estrictament física de viatjar– de sentir plaer pel viatge; l’escriptura, la reflexió i, òbviament, la lectura, les lectures necessàries per a dur a terme aquesta tasca intel·lectual. Perquè conèixer i, sobretot, conèixer-se són, potser, la base de l’assaig fusterià, aquell que beu més clarament en Michael de Montaigne. Si, com recorda Julia Kristeva (1991: 143), Montaigne afirma en el capítol X, «Sobre els llibres», del llibre segon dels seus Assaigs: «si estudie, no busque més que la ciència que tracta del coneixement de mi mateix» (Montaigne 2012a: 129), Fuster, en introduir el volum tercer de les seves obres completes remarca: «La cosa comença amb un simple reflex d’atenció a problemes que veia confusos i difusos al meu voltant: vaig voler aclarir-me’ls» (OC3: 9). En totes dues citacions, el que hi ha, bàsicament, és una voluntat d’autoconeixença. I el viatge pot formar part, tant en Montaigne com en Fuster, de la seva autoconeixença, tot i que amb motivacions de partida vitals força diferents, com perspicaçment assenyala Josep Iborra (2006).ssss1 Podríem dir que, si bé tots dos parteixen d’una voluntat de conèixer-se, en el francès la voluntat se situa en l’àmbit individual del jo, mentre que Fuster «no es constitueix en objecte de reflexió [...] no és, en una paraula, la “matèria” del seu llibre». Quan Fuster escriu, quan s’assaja, no està preocupat per si mateix, sinó que el que «l’interessa són els problemes que presenten la seua societat, la cultura, la política i la moral del seu temps» (Iborra 2006: 140).