Читать книгу El dit sobre el mapa. Joan Fuster i la descripció del territori онлайн

56 страница из 96

La qüestió és si un pintor o un escultor deixa de ser un bon pintor o un bon escultor quan la motivació de la seva obra és del tot externa. En la història de l’art són ben coneguts els esforços de tants i tants pintors per aconseguir encàrrecs, per entrar a la cort de tal o tal rei. És cert que en el món de l’art podríem dir que les relacions econòmiques –cal centrar-nos-hi, perquè, al capdavall és el que hi ha al darrere de tot el que estem considerant– van començar a canviar profundament ja ben entrat el segle XX. Ara estem acostumats a pensar que el pintor fa els quadres que vol i el comprador –particular o institucional– els adquireix en una exposició o en una galeria d’art. Segurament, no deixa de ser un punt de vista una mica romàntic, però és el que volem pensar que passa. I, sobretot, és el que els artistes ens voldran fer creure –o voldran creure ells mateixos– que passa. Personalment, sempre he pensat que el bon pintor, que el bon artista, converteix en obra d’art tot el que fa. La gènesi pot estar associada a un impuls extern –l’encàrrec– però la tècnica i els recursos que hi aplica faran que el resultat no difereixi –o difereixi ben poc– del que hauria fet amb una gènesi del tot, diguem-ne, autònoma.