Читать книгу El dit sobre el mapa. Joan Fuster i la descripció del territori онлайн
61 страница из 96
Un home, en tota la seva vida literària, no escriu sinó una sola obra, la seva obra. A desgrat dels canvis, de les contradiccions, de la varietat, de l’evolució que, pel temps, s’hi pugui rastrejar, aquesta obra –junta o dispersa– és sempre una... i única. (OC4: 162)1
No és que Fuster escrigui sempre el mateix llibre –a la manera de Cézanne, que pintava sempre el mateix paisatge: la muntanya de Santa Victòria–, sinó que la seva dicció personal, basada en una manera de fer primordialment assagística, serà la que dominarà en totes les seves produccions textuals.
És d’acord amb aquesta òptica que em disposo a analitzar El País Valenciano. Com ja he indicat en un article introductori anterior (Grau 2014), el propòsit literari és del tot present en la seva guia. Mai no l’amaga. De fet, comprovarem que és al que vol donar preeminència. Ara bé, sap que ha de complir també els propòsits –difusos, de vegades– exigibles a tot bon cicerone: la descripció del territori i de les gents, dels monuments, de les obres d’art... No defuig aquest propòsit de transmissió de coneixement, amb la qual cosa s’estableix, com ja he apuntat una mica més amunt, una espècie de lluita interna entre els dos pols de dicció genèrica: el pol del coneixement científic –geogràfic, pictòric, escultòric, arquitectònic...– i el pol literari –assagístic. La lluita es resol satisfactòriament amb el procés d’hibridació a què m’he referit, en què el compromís de presentació sistemàtica i més o menys documentada de la matèria objecte d’estudi acaba integrat en un procediment de literaturització dominat pels aspectes assagístics propis de l’obra fusteriana, que, segons el meu parer, converteixen El País Valenciano no sols en un referent d’aquest tipus de subgènere que he volgut qualificar de «guia d’autor», sinó en un dels llibres fonamentals en la seva bibliografia.