Читать книгу El dit sobre el mapa. Joan Fuster i la descripció del territori онлайн

58 страница из 96

Pel que fa al cas concret de Fuster crec que cal assenyalar, d’entrada –ja ho he dit–, que hi ha hagut una tendència molt generalitzada a presentar-lo com un personatge amb dues facetes molt marcades i gairebé antagòniques: d’una banda, el nacionalista; de l’altra, l’assagista. Aquesta divisió em sembla que neix d’una recepció extremadament reduccionista que alguns han fet dels magnífics estudis seminals sobre la seva obra que Josep Iborra va aportar ja durant la dècada dels anys vuitanta del segle passat. Bàsicament, Fuster portàtil (1982) i la seva tesi doctoral, Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster, defensada el 1984 i publicada recentment, el 2012.

Personalment, penso –i no sóc ni el primer ni l’únic a veure-ho així– que aquesta és una separació poc convenient, perquè des del punt de vista analític tendeix a deixar de banda, o com a mínim en un segon pla, una part molt substancial de la producció textual fusteriana. Podria resultar útil per a fer-ne una distribució temàtica –que és essencialment com la planteja Iborra–, però realment afecta dues categories que no entren en conflicte: la ideològica i la professional. En Fuster, el que hi domina és l’escriptor i la seva escriptura es modalitza sempre sota l’òptica de l’assagista, com molt bé assenyala Enric Sòria (1993: 32) i recorda Joan-Elies Adell (1997: 188). La seva decisió vital –l’explicita moltes vegades– és la de viure de l’escriptura. En les primeres pàgines de les «Notes per a una introducció a l’estudi de Josep Pla», que fan d’introducció al primer volum de l’obra completa de l’empordanès, Fuster fa una sèrie de reflexions sobre la professionalització dels escriptors catalans i, concretament, sobre la professionalització com a escriptor de Josep Pla, que ben bé podrien referir-se a si mateix. «La solució que arbitra Josep Pla és el periodisme», diu Fuster (NJP: 14). La que s’arbitra per a si mateix és relativament similar. Tot i que Fuster mai no es considerarà a si mateix com un periodista –i certament no l’en podríem considerar–, la seva dedicació professional a la premsa –als diaris i a les revistes– és intensíssima: principalment, com a col·laborador en pàgines d’opinió, però també amb altres tipus de papers, com veurem més endavant. En la introducció a la traducció catalana d’El País Valenciano també fa una referència a la seva pròpia professionalització: