Читать книгу L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil. 1936-1939 онлайн

50 страница из 85

Per tant, atenent a la informació exposada, podem concloure que la resposta sanitària més primerenca de la República a la guerra es va basar en la reorganització de la sanitat civil a causa de la falta d’una autèntica sanitat militar. En aquest procés van tenir una gran importància els metges civils que van haver de reciclar-se per a afrontar el nou context bèl·lic, com ara el valencià José Estellés Salarich, Julio Bejerano i Gil Barber.

La readaptació, però, va tenir dos problemes. En primer lloc, la sanitat civil no podia desatendre la població civil. A més, l’excés d’oferta sanitària que se’n va derivar suposava una pèrdua d’eficàcia, atesa la dispersió de material i personal sanitaris. Aquesta primera etapa d’improvisació va estar seguida per una altra d’organització i disciplina; concretament, va ser durant el període que València va ser capital de la República quan va començar a funcionar una autèntica sanitat militar (Barona i Bernabeu, 2008: 256). L’embrió de la nova sanitat militar va ser la sanitat del 5è Regiment, que era l’únic que tenia un esbós d’organització sanitària. A poc a poc, aquest embrió va anar englobant els mitjans sanitaris de les diferents organitzacions polítiques i sindicals, per a la qual cosa «sometimos a la dirección y disciplina militar todos los hospitales de las organizaciones, aumentamos su capacidad hospitalaria, mejoramos sus servicios y disminuimos las nóminas del personal» (Barona i Bernabeu, 2007: 160).