Читать книгу L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil. 1936-1939 онлайн
51 страница из 85
Aquest procés de militarització dels hospitals civils va rebre una forta embranzida mitjançant l’Ordre del Ministeri de la Guerra de 23 de gener del 1937. El Govern va establir la militarització de tots els hospitals civils de més de 300 llits, que passaven a anomenar-se «hospitales de Sanidad Militar». Així mateix, l’ordre disposava el tancament de tots els centres sanitaris la capacitat dels quals fora inferior als 300 llits.ssss1 Posteriorment tindrem ocasió d’analitzar l’impacte d’aquesta ordre en la sanitat valenciana.
La descripció de la sanitat militar republicana una vegada reorganitzada ens ha arribat, en gran mesura, a través dels informes del experts internacionals. Així, el «Rapport sur la mission sanitaire en Espagna» (Barona i Bernabeu, 2007: 100-115) descrivia com el cos de sanitat militar estava integrat a les acaballes del 1936 per uns 600 metges, dels quals només 100 eren metges militars. Els 500 restants eren metges civils mobilitzats. Segons aquest informe, el material sanitari era escàs, especialment a partir del 1937, ja que la prolongació de la guerra amenaçava l’abastiment de material mèdic bàsic, com ara cotó, gases i benes. No obstant això, la major escassetat afectava els mitjans d’evacuació, atès que només disposaven de 60 ambulàncies. L’informe ens descriu una sanitat militar republicana organitzada al voltant dels serveis sanitaris d’avantguarda o d’evacuació i dels serveis sanitaris de rereguarda. Aquests últims estaven integrats per una xarxa d’hospitals on eren evacuats els ferits de guerra –els hospitals de sang– i que podien estar situats o bé relativament prop del front –en el cas del front de Terol, per exemple, hi havia hospitals de sang instal·lats en pobles de la província que prèviament havien pres els milicians (Cedrillas, Alfambra, Sarrión, etc.)–, o bé a ciutats i pobles republicans allunyats del front (Castelló, València, Cofrents, Alzira, etc.).ssss1