Читать книгу El far de Løndstrup. Assaig sobre la memòria moral dels espais онлайн

18 страница из 67

Arribarà un dia que, sense saber-ho prèviament, serà impossible tenir consciència que hom camina sobre un far, perquè tot serà duna. Tanmateix, aquest moviment resulta imprevisible, i potser el far serà cobert del tot, però reapareixerà al cap d’uns anys, segurament en un estat encara més ruïnós del que ara presenta, o es pressent, mentre hom camina en la sorra, per sobre dels seus edificis colgats. Deshabitat durant dècades, en canvi haurà estat possible caminar-hi per sobre, de manera conscient o inconscient.

El plantejament inicial d’El far de Løndstrup compta amb la idea que algunes formes de l’escriptura autobiogràfica, i també la relació entre literatura i història, plantegen un moviment molt semblant al de la duna i el far, que en trobar un espai propici creix, es densifica, cobreix de paraules l’espai que fa possible aquesta autopercepció, tot i estar cobert al seu torn per la distància, la destrucció i l’oblit, fins al punt de convertir-lo en una cruïlla entre ficció, autobiografia i història que permet descobrir-lo en crear-lo. L’espai pot quedar ocult, pot restar oblidat, però no desapareix, o, cas que ho faci, pot tornar a tenir una altra existència efectiva gràcies al relat que se’n fa càrrec o que, encara, l’inventa. Fins i tot, la forma que pren l’ocultació és també un espai; en aquest cas, caminable. Quan el lloc reapareix, ho fa amb una doble transformació: el pas del temps i pes de les paraules estrafan unes formes que encara són seves, però desplaçades. Ara bé: res no fa pensar que aquest desplaçament estigui destinat a la permanència. No és un desplaçament que es produeixi, sinó que compareix, ofert, a l’instant en què el relat pugui aprehendre’l. Si no hi ha cap relat que ho faci, pot perdre’s de manera definitiva.