Читать книгу El far de Løndstrup. Assaig sobre la memòria moral dels espais онлайн

21 страница из 67

ssss1Reyes Mate, Medianoche en la historia, p. 119.

ssss1Walter Benjamin, Dirección única, trad. cast. de Juan. J. del Solar, Madrid, Alfaguara, 2002, p. 42.

ssss1Josep Pla, El quadern gris, Barcelona, Destino, 1966, pp. 365-366.

Literatura, paisatge, descripció

L’esperit té els seus paisatges, la contemplació dels quals només li és donada durant un temps.

MARCEL PROUST

Un matí va aparèixer a la premsa una nota que informava sobre un simposi sobre el paisatge que s’estava realitzant a Olot; la columna periodística no dubtava a considerar que es desenvolupava en el marc més adient per a tals reflexions, entre fagedes, prats i volcans. Immediatament s’establia en la ment del lector la imatge d’uns peripatètics ponents departint mentre passejaven, empesos de manera indefugible a comentar allò que els envoltava; es tractava d’una imatge que el text del diari considerava absolutament imprescindible, però que, tanmateix, no deixava de ser inquietant. Llavors vaig sortir de casa i em vaig encaminar cap a l’estació del ferrocarril que va de Girona a Olot, decidit a anar a la capital de la Garrotxa per tal d’enfrontar-me al mateix paisatge que, intuïa, havia sotragat aquell periodista i aquells ponents; em volia perdre entre muntanyes i volcans per a retrobar l’origen d’aquesta imatge que obligava a meditar tan profundament. Caminant, vaig arribar a l’estació: no vaig descobrir, insospitadament, un edifici de dimensions fora d’ús, monumental, ni l’andana era coberta com en un singular hivernacle, sinó un petit edifici de parets vermelloses, finestres emmarcades en pedra, no gaire grans, amb unes teulades caminables com sales d’espera; però no vaig trobar al seu costat les andanes, ni les vies, ni el balast i les travesses, ni cap altra infraestructura que no fos l’edifici mateix, amb el seu característic posat ferroviari, però isolat i impecable. Les portes de l’interior, per on normalment entren i surten gent i bagatges, eren tancades i no es veia ningú. Havia fet tard: no al tren, sinó a l’estació; i només faltava que aparegués un personatge que em donés un paperot, on en lletres de difícil entendre digués: «Sempre fareu tard».