Читать книгу El far de Løndstrup. Assaig sobre la memòria moral dels espais онлайн

22 страница из 67

Aleshores, em vaig adonar d’una doble errada.

La primera, que el ferrocarril Girona-Olot no funciona des de 1969. Desconcertat, vaig caminar encara algunes passes mirant al meu voltant; es tractava d’una mirada sense topants concrets, que ensopegava en les façanes dels edificis i els arbres del voltant sense establir cap perspectiva. De sobte, una línia blanca i blava, rotundament, va dividir tot el que veia; de fet, ho va organitzar tot fent-la possible, la perspectiva. En aquell instant, per sobre del viaducte ferroviari que travessa la ciutat, i que passa al costat de l’estació del tren d’Olot per a entrar a les andanes elevades de l’única estació de ferrocarril que encara funciona a Girona, havia irromput un Talgo, que amb un xiscle lent i esmorteït arribava des de França, dividia l’aire, proposava un altre horitzó que no delimitava el cel, sinó el viatge. Es va sentir, llunyana però nítida, la megafonia anunciant l’arribada del Talgo procedent de París-Austerliz: Austerlitz… vaig mussitar, i vaig recordar un amic que m’havia explicat feia dies una anècdota semblant en un viatge a Londres, on de manera inesperada va anar a parar a l’estació de ferrocarril de Liverpool Street. Res d’aquell viatge li va resultar gaire interessant, o extraordinari, tret que va sentir-se molt estrany en aquella estació i que, de tornada, en arribar a la de Sants, també per megafonia s’anunciava l’arribada del Talgo provinent de París-Austerlitz; però fins que no m’ho va explicar, no va adonar-se –de fet, li vaig haver de fer veure– que l’estació de Liverpool Street era un espai importantíssim de la darrera novel·la de W. G. Sebald. Tots dos som lectors i relectors de Sebald, i alguna vegada hem comentat que un dels seus trets més extraordinaris és la manera com les coses més importants dels seus llibres es fan comprensibles a l’atzar, quan el llibre ja no és a les nostres mans.