Читать книгу El far de Løndstrup. Assaig sobre la memòria moral dels espais онлайн

27 страница из 67

Aquí, en el paisatge, és on més clarament es mostra que l’oblit i el record formen part, per igual, de la memòria, i l’escriptura, ja que no pot salvar la materialitat del paisatge, salva el seu sentit. Però, a més a més, la ficcionalitat derivada de la funció de la fotografia en el relat de Sebald afegeix a la condició del paisatge una existència narrativa no necessàriament vinculada al testimoniatge sinó –emprant un lúcid terme de Túa Blesa– al textimoniatge.ssss1 Narrar un paisatge és inventar-lo. Inventar-li sentits, que poden trigar molt de temps a ser concebibles.

Si l’existència és viatge, si l’individu és un viatger, el paisatge és la seva cicatriu, però és una cicatriu canviant, que modifica la seva forma fins a impedir el reconeixement, però que, tanmateix, continua construint sentit en el retrobament amb nosaltres mateixos.

En el paisatge, sempre hi ha una relació constitutiva amb la literatura. La tradició crítica sobre el paisatge sembla atorgar una prioritat a la representació del paisatge, que deixaria la literatura en una situació d’insuficiència respecte a les arts plàstiques. És cert que, en la pintura, no resulta difícil trobar l’equivalent d’una afirmació com aquesta que escrivia en 1927 J.V. Foix a Getrudis.