Читать книгу El far de Løndstrup. Assaig sobre la memòria moral dels espais онлайн

32 страница из 67

Una inquietud a què Petrarca és empès des d’una altra escriptura: la d’Agustí d’Hipona; quan el cim és assolit i, comença a llegir a l’atzar les seves Confessions, un llibre que el poeta sempre portava amb ell:

Déu n’és testimoni, i també el meu germà, que es trobava present perquè esperava amb interès sentir Agustí de la meva boca, que les primeres ratlles que vaig veure deien: «I els homes van a admirar l’alçada de les muntanyes, l’enorme agitació del mar, l’amplada dels rius, la immensitat de l’oceà i el curs dels astres i s’obliden d’ells mateixos». Confesso que vaig quedar atònit. El meu germà desitjava que continués llegint, però li vaig demanar que no m’importunés, i vaig tancar el llibre, enutjat contra mi mateix, perquè la bellesa terrena encara m’admirava, malgrat que dels propis filòsofs pagans deuria d’haver après fa temps que res no hi ha digne d’admiració sinó l’esperit, a la grandesa del qual res no és comparable.ssss1

El moment en què entren en contrast el paisatge exterior i el paisatge interior esdevé, precisament, en mostrar-se en contrast la lletra i la natura en l’àmbit de la individualitat problemàtica; és el fet llibresc de fer coincidir allò que es llegexi amb allò que s’esguarda el que determina una tercera vessant de l’experiència, la del sentit lletrat d’allò que s’esguarda; interior i exterior entren en conflicte lletrat, un conflicte que només la lletra podrà desenvolupar, però que, en tant que descobriment de la interioritat com a desvelament estètic produït pel xoc de l’exterioritat, no es podrà resoldre. El subjecte ha sofert