Читать книгу El far de Løndstrup. Assaig sobre la memòria moral dels espais онлайн

28 страница из 67

De lluny, tothom crida: la mar! la mar!; però en ésser-hi al davant, calla hores i hores.ssss1

El mar i la muntanya han constituït, des de l’emancipació del paisatge com a gènere pictòric amb els pintors flamencs, i especialment a partir de la pintura romàntica, el més gran desafiament de la representació pictòrica; tot i així, encara que indici d’incommensurabilitat, d’inefabilitat, aquesta representació sí que és possible. Però, potser aquí hi ha un doble malentès.

El primer, el menys important, assenyala que en les arts plàstiques també es dóna la no recognosciblitat del paisatge representat. La representació pictòrica de la natura comença a ser problemàtica quan el paisatge deixa de ser considerat pintura de gènere, subgènere, en realitat, subsidiària de la pintura històrica o mitològica, però és a partir del segle XVIII, a partir del Romanticisme precisament quan la desmesura i la immutabilitat s’associen plenament a la inefabilitat i al sublim, com esdevé a les grans muntanyes, que transcendeixen l’experiència humana que depassa la cultura, segons assenyala Simmel en el seu assaig sobre «Els Alps», de 1911.ssss1 Llavors el pintor queda desbordat.