Читать книгу El far de Løndstrup. Assaig sobre la memòria moral dels espais онлайн

33 страница из 67

una transformació, i ja no podrà pas tornar a ser el que era: la seva posició en la realitat ha quedat modificada per sempre:

Satisfet per haver vist aquella muntanya, vaig tornar l’esguard de l’ànima envers mi mateix, i des d’aquell moment ningú no em va sentir parlar fins que arribàrem al pla, car aquelles paraules em tenien ocupat i silent. No podia pensar que es tractés d’una casualitat, sinó que pensava que allò que s’hi havia llegit havia estat escrit únicament per a mi.ssss1

D’ençà que són escrites aquestes paraules, aquesta serà la condició i límit del pensament de Petrarca: no deixar d’esguardar-se, mirar de descendir vertiginosament en si mateix en cada gest de l’encaminar, i, sobretot, recercar-se contínuament. Allò que tradicionalment es considera com un pont d’arribada del relat de Petrarca, l’entotsolament i el recolliment, és més aviat el punt de partença d’una nova manera de reflexionar pròpiament moderna. Miri allò que miri, onsevulla que posi el seu esguard, la seva atenció, a partir d’aquest instant la seva ment s’aparta de la visió exterior del món per a lliurar-se a la meditació; però aquesta meditació no és possible plenament fins que no s’acompleix en l’escriptura. El nou individu que ha tornat del turó es troba en una deriva en què serà primordial el paper de l’escriptura, tal com es refereix al final del relat: