Читать книгу El far de Løndstrup. Assaig sobre la memòria moral dels espais онлайн

31 страница из 67

En una fondalada trobem un vell pastor que, amb insistència, mira de dissuadir-nos de la nostra ascensió: ens va dir que cinquanta anys enrere ell havia pujat al cim, empès pel mateix ardor jovenívol, i que res no n’havia tret sinó fadiga i penediment, esgarrapades al cos i esquinçalls a les robes produïts per les roques i els esbarzers, i que no sabia que ningú ho hagués intentat després. Com que els joves són rebecs als consells, davant tals advertiments la mateixa prohibició feia créixer el nostre desig. En veure que els seus esforços resultaven inútils, l’home gran va avançar una mica entre el pedreguer i ens hi va assenyalar una senda costeruda, en tant que multiplicava els seus avisos repetidament mentre ens allunyàvem.ssss1

No resulta gaire difícil llegir al·legòricament en aquestes ratlles el procés de transformació que el pensament estava realitzant en aquells anys; la decisió dels joves implica un qüestionament de la veritat absoluta que sobre la realitat mirava de definir el pensament medieval i afirma la indefugible necessitat d’anar a la recerca del seu enigma com a única estratègia per a trobar la seva certesa. Però, alhora, indica el trasbalsament del pensament davant la possibilitat que l’home miri d’assolir allò que més ocult hi ha en ell: la seva pròpia interioritat, per la puresa de la qual es podia maldar infinitament, però que només a partir de les ratlles que seguiran se’n podria delerar la comprensió i realització. Un deler que esdevindrà neguit.