Читать книгу El far de Løndstrup. Assaig sobre la memòria moral dels espais онлайн

29 страница из 67

Però, cal dir que tampoc no resulta recognoscible la ciutat a què es refereix en el següent fragment d’El quadern gris, encara que l’esmenti:

Plou, sento caure l’aigua de darrere els vidres del pis. La pluja m’agrada sempre i a tot arreu. Mullats, els cotxes de punt, tan tronats, els automòbils, fan amb les llums dels carrers un joc entrecreuat d’esclats i lluïssors insospitats. Sota la pluja –si no plou massa– les ciutats es tornen de luxe, tenen el punt de recolliment amable. Hom hi sent el gust d’estar a dins i de treballar sota una mampara. A la nit, sento ploure al celobert, amb una monòtona sonsònia. Hi ha un degotís que pica. Em desperto quan clareja. Obro una mica el balcó. El cel té una vaga resplendor fosforescent, i l’aire, un color morat i malva. Silenci impressionant. Barcelona fa l’efecte d’un inacabable cementiri.ssss1

Però el que sí que queda claríssim és la mirada moral que ha arribat a veure aquesta ciutat com un cementiri, de la mateixa manera que mar i silenci són una imatge moral en la citació anterior de Foix. Això és possible perquè el paisatge no s’entén com a descripció sinó com a relat, com a narració; el jo que narra habita el món de l’acte de narrar, i el jo narrat habita el món d’acció que la narració construeix. La ficció sobre la realitat és ficció de si mateix que s’estén a la necessitat d’una pregunta desdoblada: ¿fer-nos veure o fer-nos creure? ¿Què fa el paisatge narrat? «Tema literari: dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol d’un ocell»,ssss1 es proposa Pla al Quadern Gris.