Читать книгу El far de Løndstrup. Assaig sobre la memòria moral dels espais онлайн

25 страница из 67

Encara som –o hauríem de ser– origen en tant que l’experiència original del paisatge continua desplaçant-se, i ara el paisatge, el veritable paisatge és en un altre lloc. D’entrada perquè les referències kantianes a la bellesa i al sublim han quedat desbordades per la seva hipòstasi pintoresquista, per bé que assumible com a inèrcia en el desplaçament. Però, sobretot, aquest desplaçament implica reconèixer que el paisatge ha quedat transformat no només per la intervenció humana en la natura, el pas de la geografia a l’antropogeografia –tal com la defineix Vittorio Gregotti,ssss1 com a ambient modificat pel treball i la presència de l’home–, sinó pel fet que el retorn a la natura ja no és possible si no és en termes erudits i des d’un àmbit, el de la ciutat, que ha quedat travessat també pel paisatge.

Cal anar més enllà. Més enllà de les tòpiques referències municipals al paisatge urbà –que, com diria Rilke, no percep el contorn del sentir, sinó només allò que el forma des de fora–, o la idea de les vistes de la ciutat, des de dins de la ciutat, però buscant una certa perspectiva distanciada pel falansteri o la torre; més enllà dels jardins, o del fet que les anomenades places dures, com si els campi venecians no ho fossin, semblin concebudes per a ser vistes paisatgísticament, des de les finestres dels pisos superiors –o millor encara, sense cap ancoratge a la terra– amb la seva aura freda, encara que a peu de carrer constitueixin una altra cosa diferent de la idea de plaça; més enllà de tot això caldria reconèixer que el paisatge es ja un fet urbà, fins i tot quan ens pensem que anem a la seva recerca, quan pensem que sortir de la ciutat és retornar al paisatge, quan en realitat seria fugir-ne, arrecerar-se de la revelació permanent que conté i que potser no ens agradaria. L’erudició pensa que posa distància com a zona de seguretat, però la distància és, en realitat, un camp de tensions. El paisatge romàntic, que rebutjava el subjecte, que l’excloïa i li feia veure la continuïtat del vertigen de la mirada exterior amb el vertigen de la mirada interior, que li mostrava a través de la infinitud la seva finitud, continua manifestant-se de manera incessant, però també ubiqua.