Читать книгу El far de Løndstrup. Assaig sobre la memòria moral dels espais онлайн

37 страница из 67

És en nosaltres on els paisatges tenen paisatge. Per això, si els imagino, els creo; si els creo, existeixen; si existeixen, els veig com els altres. ¿Per què viatjar? A Madrid, a Berlín, a Pèrsia, a la Xina o als Pols, ¿on estaria sinó en mi mateix, i en el tipus i gènere de les meves sensacions? (…) No veiem el que veiem, sinó el que som.

Potser caldria definir, de manera semblant a com ho hauríem pogut fer amb Petrarca, però filtrat pel desassossec i la pèrdua, que hi ha paisatge allà on tendim a romandre en silenci.

II. La desaparició de la descripció(Patrick Modiano)

Hi ha paisatge a ciutat? Si més no després dels Petits Poèmes en Prose de Baudelaire, després de Zone de Guillaume Apollinaire, després d’Ein Flâneur in Berlin, de Franz Hessel…la resposta no pot ser més que afirmativa. Claudio Magris sintetitza molt bé les possibles mútiples respostes:

El bosc del caminant modern és la ciutat, amb els seus deserts i els seus oasis, el seu cor i la seva solitud, els seus gratacels o les seves tavernes suburbials, els seus carrers rectilinis en fuga cap a l’infinit. El vianant amb els ulls i els sentits oberts potser és el viatger més autèntic; la seva mirada penetra i dissol l’escenari urbà com una insurrecció.ssss1