Читать книгу El far de Løndstrup. Assaig sobre la memòria moral dels espais онлайн

42 страница из 67

Però: què s’hi perd, en aquesta desaparició de les descripcions. No parlo tant de les pèrdues de matisos, o de pàgines possiblement enlluernadores, sinó d’alguna cosa que, en aturar-se a descriure l’entorn en què la narració –més que l’acció– s’esdevé, tant en la seva accepció de relat com de coneixement, crea part del relat, mogut per la descripció de l’espai.

Hi ha un moment en què la protagonista passeja pel que sens dubte és el carrer més desgraciat –i el més tranquil– de París: la Rue Émile Richard. Aquest carrer sense veïns sorollosos comença en el Jardin Campagne Prémiere, al Boulevard Edgar Quinet cantonada amb el de Raspail, i acaba en el carrer Frodievaux. Tant se val que continuï en línia recta més enllà d’aquesta avinguda sota el nom de carrer Cassen: el canvi de nom i la frontera del carrer ample que travessa la rectilínia urbana el delimita cartogràficament. El resultat és que el carrer d’Émile Richard discorre des de la tanca nord del cementiri de Montparnasse fins a la tanca sud del mateix cementiri, dividint-lo. Émile Richard…–un parnassià menor, un pintor sense musa ni museu, un advocat, un heroi, un traïdor, qui sap quins mèrits tenia perquè li fos dedicat un carrer i quins greuges o antipaties arrossegava perquè aquest honor es transformés en avorriment mortal. Ningú s’hi interessarà mai per saber què va fer, aquest senyor: ni tan sols algú que –cosa impossible– visqués al seu carrer i, a la impensada, tingués aquesta curiositat. En canvi, resulta un carrer d’allò més agradable, amb dos rengles de plàtans ja grans a cada vorera, que donen una ombra en perspectiva accentuada per un silenci de via sense trànsit…de cotxes. Perquè de l’altre trànsit, del de la vida a la mort, n’és ple, aquest carrer. La tranquil·litat hi regna; lògic: no hi viu ningú. De fet, deu ser l’únic carrer del món on no hi ha cap número, perquè no hi ha cap porta. Tampoc cap finestra. A banda i banda, els murs simètrics del cementiri, per sobre dels quals despunten alguns panteons familiars i alguns xiprers fosquíssims, aboquen una mica de desconcert.