Читать книгу El far de Løndstrup. Assaig sobre la memòria moral dels espais онлайн

43 страница из 67

N’hi ha prou amb restar una llarga estona repenjat en la boca del metro de Raspail, abans de decidir-se a passar-hi, i constatar que pràcticament ningú agafa aquest trencall. Segur que moltes de les persones que el passen cada dia de llarg fan una volta exagerada negant-se a ells mateixos la línia recta que els estalviaria unes quantes passes innecessàries. Ni la pressa sembla suficient per a una senyora que fa ostensiblement tard a algun lloc: tothom continua avall pel bulevard, i tomba cap a la dreta a l’altra tanca del cementiri, en la cantonada del cementiri jueu, delatant-se en la seva negativa a caminar entre tombes.

D’aquí la importància del gest narratiu de Modiano, en fer caminar la protagonista i el seu acompanyant per aquestes voreres. Cal trepitjar-les, no sense una certa recança, i un deix de commiseració per monsieur Richard. I, evidentment, també per la protagonista de la novel·la, i pel seu company de passejada, Roland, que explica com

L’altre dia vaig seguir a peu el carrer bordejat de plàtans i de murs alts que divideix en dos el cementiri de Montparnasse. Era també el camí del seu hotel. Me’n recordo que ella preferia evitar-lo, i per això passàvem per Denfert-Rocherau. Però, últimament, ja no teníem por de res i trobàvem que aquest carrer que talla el cementiri no estava pas mancat d’un cert encant, quan era de nit sota la seva volta de fullam. Cap cotxe hi passava a aquella hora i mai hi vam creuar-nos amb ningú. Havia oblidat inscriure’l en el llistat de zones neutres. Era, més aviat, una frontera.ssss1