Читать книгу El far de Løndstrup. Assaig sobre la memòria moral dels espais онлайн

39 страница из 67

La realitat de la descripció dels llocs no ha estat diferent en la resta de les literatures, en part per la capacitat d’irradiació de la literatura francesa sobre la resta de les literatures europees, si més no, fins fa algunes dècades. El canvi de perspectiva no podia donar-se ni en la literatura francesa ni en el seu paradigma. Caldrà esperar a W.G. Sebald perquè la fotografia no resti al servei de la verificabilitat neopositivista dels fets, sinó a l’entorn de la ficcionalitat, de la narració mateixa de la qual no és il·lustració o substitutiu, sinó amb la qual forma un únic enunciat.

Tota possibilitat de narrar s’ha tornat nominativa, en la narrativa francesa: els llocs no es descriuen, s’esmenten. Resulta injusta aquesta generalització, perquè tot plegat remet, en realitat, a París, com en la major part dels fenòmens de la civilització francesa. Tots els racons de la ciutat, des del més cèlebre al més amagat, són susceptibles de ser evocats –no: convocats– amb la seva designació toponímica. No cal res més: el lector ja sap de què es parla, on s’esdevé concretament allò narrat. Com en una nova versió de l’Universalisme il·lustrat, el localisme parisenc esdevé una obligació compartida pel lector, sigui aquest parisenc, francès, català, italià o suec –fins i tot alemany. París, com a absolut literari, segurament no podia sinó acabar exigint aquest gest definitiu. N’hi ha prou amb donar una referència concreta perquè aquesta comparegui a la imaginació lectora –a condició que el lector sigui parisenc, molt parisenc, o gairebé, és clar: la resta ho han d’assumir com a universalitzable alhora que inqüestionable. L’esment del lloc fa sobrera tota altra consideració.