Читать книгу El far de Løndstrup. Assaig sobre la memòria moral dels espais онлайн

50 страница из 67

I, al seu darrere, el pensament:

Generalment se sent dir que, quan un es posa a escriure, les blanques quartilles perden la virginitat. La virginitat de les quartilles, però, no té cap importància. (…) El que en posar-nos a escriure perd notòriament la virginitat és el pensament que hipotèticament ens pensàvem tenir i els mitjans d’expressió de què il·lusòriament pensàvem disposar. Aquestes són pèrdues de virginitat irreparables.ssss1

En el calendari sense dates de Pla, les unitats de mesura són les paraules: les paraules dites són els instants, les paraules escrites són els dies, les llegides, rellegides o recordades són els anys, les paraules reescrites són les dècades. Però tota paraula és sempre contemporània. Ara bé: com se sustenta aquest sentit contemporani de l’escriptura represa? I com afecta, aquesta represa, a la descripció. Com es descriu un record, quan allò recordat ja ha estat descrit –per un mateix– abans, molt abans?

En 1921 Josep Pla havia publicat, com a corresponsal a Madrid, uns articles força interessants, però que havien caigut en el calaix. Quan el seu germà Pere els hi va fer arribar, acuradament retallats i recopilats segons havien anat publicant-se, Pla tenia ja molta feina feta, precisament pel caràcter doble –diari publicat al diari– d’aquella redacció inicial i per les coordenades ambigües –entre el chroniqueur i el corresponsal– en què l’hagué de desenvolupar.ssss1 Pla decideix no només traduir-les a la seva llengua, sinó reescriure-les. El llibre que en surt, d’aquella carpeta empolsegada, és Madrid. Un dietari, publicat en 1929 a La Nova Revista. Així, podríem dir que si les cròniques havien estat escrites per a recordar qui era, el llibre es publica per a no oblidar-ho. I és en el temps de la reescriptura –un diari no deixa de reescriure’s, només compta amb instants en què s’interromp la seva trama per a fixar-hi una inflexió provisional en forma de tipografia–, és en l’instant de constatar la seva contiguïtat amb el destí actual d’aquella signatura, que es pot dir que el dietarista escriu per a recordar qui era, fent esclatar tots els límits, ja prou imprecisos, entre diari, autobiografia, memòries, assaig…periodisme. És en aquest sentit que aquell llibre, fet sobre articles de 1921, és important per a entendre com estan fets tots els que anirà publicant.