Читать книгу El far de Løndstrup. Assaig sobre la memòria moral dels espais онлайн

53 страница из 67

Com tot assagista, Pla s’explica ell mateix; en escriure sobre allò que mira, dóna la mesura de la seva mirada, no de les coses. En aquest sentit, Fuster considera que la societat, en reflectir-se en l’escriptor –al capdavall com en qualsevol altre dels seus contemporanis–, s’està reflectint en una part viva d’aquesta societat: la diferent empremta que en queda, d’aquest reflex, és el que farà valdre aquest reflex, que Fuster s’estima més d’anomenar testimoniatge, noció que inclou el testimoni dins la contemporaneïtat intemporal de l’escriptura i, alhora, remarca la seva radical actualitat. La primera obligació d’un escriptor, segons Pla, «és observar, relatar, manifestar l’època que li ha tocat viure. Això és infinitament més important que les inútils i estèrils temptatives per arribar a una originalitat salvatge i primigènia. La literatura és el reflex d’una societat determinada en un determinat moment».ssss1 Però, en cap moment suggereix aquesta idea planiana que aquest reflex hagi de cristal·litzar, necessàriament, mecànicament, en aquelles pàgines que l’escriptor dedica a la seva època, a la seva societat. Fuster, tot comentant Pla, va saber distingir força eficaçment aquestes diferents perspectives d’emmirallament: no es pot oblidar que «entre la societat i el seu presumpte reflex literari hi ha, interferida, alguna cosa important: precisament, allò en què s’ha de produir el reflex, l’escriptor. I l’escriptor no reflectirà mai objectivament, perquè ell no és un objecte, com l’espill, sinó tot un –bon o mal– subjecte».ssss1 Aquesta qüestió és fonamental per a no confondre versemblança amb realisme, realisme amb realitat, realitat amb veritat i veritat amb veritat literària.ssss1 L’objectiu de Pla és d’una altra mena; s’assembla al que assenyala Habermas pensant en Walter Benjamin,ssss1 la tasca d’aquell que se situa entre el llenguatge i la memòria per a rescatar fragments d’existència consisteix en la descripció d’una imatge abreujada del món que sigui capaç de salvar, esotèricament, allò amenaçat pel decandiment inexorable d’un temps homogeni i buit. No sembla una altra cosa el que es proposava Josep Pla quan afirmava que: