Читать книгу Prosa i creació literària en Joan Fuster онлайн

28 страница из 46

El traductor ha conservat deliberadament l’absència de tot passat remot, que accentua encara més la impressió de pressa, gairebé diríem d’esllavissada cap al desenllaç previst. […] Fuster ha traduït étranger per «estrany», i en fer-ho ha accentuat encara més, ha subratllat de fet la qualitat de diferent del personatge, donant-li una càrrega ètica que no sé ben bé si l’original tenia. Però que té, sens dubte, avui (Capmany 1968: 55).

No. El que compta és el treball de vasos comunicants que els estilemes poden produir en una direcció o en l’altra. Això sí: amb la variant Josep Palàcios que caldrà examinar detalladament per separar el que pertany a una mà o a l’altra d’allò que és, senzillament, inextricable.

ADDENDA

Després de les correccions de proves d’aquest article, em vaig adonar que, en un volum de Salvador (2012), hi havia dos capítols dedicats respectivament a la cultura francesa de Fuster i a la seva traducció de Fontamara. En aquesta doble contribució, l’estudiós perfecciona les seves lectures anteriors i, en el segon cas, amplia l’anàlisi fins a examinar aspectes estrictament lingüístics. Amb el seu treball d’orfebre, dóna peu a unes observacions interessants, com ara el fet que «una […] caracterització de la parla dels fontamaresos, l’ús de paroline que contenen un sufix diminutiu, és traslladada per mitjà dels diminutius equivalents en català» (86), tot i que altres vegades exagera en la recerca del detall, com quan anota, entre els canvis rellevants que «meno male és converteix en “encara sort”» (86). I aquí no puc evitar de retreure-li que meno male (i, posats a ser pedants, també menos mal en castellà) vol dir, senzillament, «encara sort» en la majoria aclaparadora de les seves significacions possibles.