Читать книгу Prosa i creació literària en Joan Fuster онлайн

25 страница из 46

4. CONSIDERACIONS LINGÜÍSTIQUES

Queden, entre les formulacions d’aquests pròlegs, les poques obertures per on filtren aspectes més lligats a unes notes professionals de traductor. En presentar L’home revoltat, Fuster es retallarà un petit espai per comunicar-nos que «la paraula “felicitat” en francès no fa vergonya de pronunciar: en el nostre lèxic, per contra, irradia un tuf trivial de “novel·la rosa” que no perdonem. Albert Camus se servia del francès, i per a ell escriure bonheur o heureux resultava d’allò més natural (Camus 1966: 14). Probablement pensa en el mateix cas al moment d’advertir-nos que «la “felicitat” de Sísif constitueix una hipòtesi fosca» (Camus 1965: 8). O quan, a tall de justificació implícita del títol escollit, ens dirà, parlant de Mersault, que «la “vida” no té sentit per a ell: n’és estranger o estrany –“l’étranger”» (Camus 1967b: 10). La condició de traductor de segon grau respecte a La quarta vigília no li permet centrar-se en detalls lingüístics, però davant de Fontamara –no oblidem que aquí l’idioma original és l’italià i que Fuster posa de manifest l’ajut que li ha donat Joan Francesc Mira– prepara unes escletxes justificadores. La primera –per importància i per ordre d’aparició– és la nota que aclareix la decisió de mantenir la paraula cafone/-i en original. Els lectors resseguim tot el raonament del traductor fins a les solucions més o menys imaginatives que ha descartat, però aviat comprenem que la nota a peu de pàgina és funcional a la resta del discurs del pròleg i a la simbolització (i subsumpció) del cafone. Fuster, amb una actitud insòlita en ell, posarà una nota més a peu de pàgina al pròleg, i altres dues al llarg del llibre, i totes són estrictament lingüístiques. De fet, la primera anticipa la polèmica en què, des de les planes de Tele/Estel, llançarà dards enverinats contra Artells en defensa del mot clero en lloc del normatiu clergat (Fuster 2011g), però les altres dues toquen directament la traducció: la impossibilitat de reproduir un joc de paraula i la declaració, en l’altre cas, d’haver-hi reeixit. Una observació, aquesta darrera, força redundant, que crec que cal interpretar a partir d’un parell de factors. El primer és més aviat psicològic, això és, la urgència que el traductor que no coneix gaire bé l’altra llengua –que tanmateix és molt semblant a la seva– té d’explicar els recorreguts mentals que ha emprès per arribar a una solució. El segon és la decisió de forçar un cop més l’idioma (passar d’enraonar a raonar), tot fent callar les crítiques eventuals.ssss1