Читать книгу Prosa i creació literària en Joan Fuster онлайн

26 страница из 46

A La quarta vigília, dèiem, aquestes observacions eren impossibles, però una consideració general les resumeix totes:

És obvi que en els darrers anys han fet crisi determinades concepcions de la llengua escrita, usuals entre els escriptors catalans de la pre-guerra, i que han estat els novel·listes –alguns novel·listes– els qui, d’una manera tàcita de vegades, rotundament explícita d’altres, l’han provocada. No es tracta, és clar, de crisi «gramatical», sinó de crisi de certs criteris «literaris» de l’idioma (Falkberget 1962: 16).

Aquí Fuster s’atura, perquè sap que hi ha massa coses en joc, i caldria operar amb una discreció que l’espai de pàgines no li permet. Jo faré el mateix, però, abans de deixar les meves argumentacions, formulo una nova hipòtesi, segons la qual tot el meu discurs podria tornar a començar circularment per on l’havia començat, o, més concretament, per les paraules de Joan Maragall que m’havien donat l’impuls a emprendre’n l’escriptura.

5. CONCLUSIONS

M’he quedat –per falta de temps?, de mitjans?, de capacitat?, tant se val– al llindar d’una anàlisi eminentment estilística. Crec que seria urgent endegar-la amb una pregunta: quina és la llengua que Fuster fa servir a les traduccions? L’autor ens en parla –ho hem vist d’una manera explícita al pròleg de La quarta vigília–, però caldria comparar les seves reflexions amb els resultats i, encara més, veure les característiques que les versions assumeixen i que reflecteixen el color de l’autor i, per contra, individuar si hi ha algun element que el Fuster escriptor manlleva de les seves traduccions. A Júlia Blasco Fuster li comenta en primera persona aquests aspectes, i podríem aplicar les seves paraules cum grano salis a les seves traduccions tot reforçant unes afirmacions que ja havien format les bases dels tres articles d’«Un dèficit de filosofia»: