Читать книгу Prosa i creació literària en Joan Fuster онлайн

24 страница из 46

L’ambient, les figures, els incidents, em semblen els que haurien de ser: exactes, insubstituïbles, representatius. Poques vegades un escriptor ha pogut traçar, com Silone en Fontamara, una imatge tan persuasiva de les zones més sufocades i indigents de la ruralia. El concepte engelsià de la «tipificació» té ací una bona –i sens dubte involuntària– consistència concreta. I sovint, Silone deriva cap a un «tipisme» que desborda o enterboleix la «tipificació»: el «color local» hi és, i reportat amb una gràcia indiscutible (Silone 1967: 25).

Si abans Fuster ens havia parlat de l’antifeixisme de Silone, si en un segon moment n’havia explicat la distància de facto (i voldria dir també ab ovo) amb el marxisme, si després n’havia invocat la problemàtica cristiana inherent a la seva biografia, ara aplica, un cop més, els instruments d’un cert realisme per interpretar la novel·la.ssss1 Així, doncs, que tractin de Falkberget, Camus o Silone, els pròlegs de Fuster a les seves traduccions també insisteixen al voltant de la seva posició sobre el realisme i l’engatjament, i cal interpretar-los segons una perspectiva històrica, és a dir, com a motiu d’una reflexió que, des de finals dels anys quaranta, arriba fins a l’esgotament de les propostes de Molas i Castellet, com va observar magistralment Enric Balaguer (1989).