Читать книгу Viles planificades valencianes medievals i modernes онлайн

48 страница из 62

La centralitat —de vegades, summitat— postulada per alguns esquemes estereotípics, la trobaríem a setze dels trenta casos analitzats. Al raval d’Alacant, l’església gòtica de Sant Nicolau i el seu fossar del segle XVI foren substituïts dins el nou estil urbà per una col·legiata ampul·losa i no gens medieval que esdevindria cèntrica al nou barri. La d’Almenara, ampliada el segle XVIII, ocupa l’eix de simetria de la planta urbana; en realitat omplia d’antuvi una de les dotze illetes fundacionals; no tenia plaça, però sí el fossar a la banda de migjorn. L’església de Càlig (1312), ampliada a la primera meitat del segle XVII quan ja era vila, pren una posició central al dors del tossal llarguer. La de Castelló de la Plana —i el celebrat Fadrí— presideix el segon recinte trescentista a la plaça Antiga, que també era el centre cívic: el pes de la farina hi era devora. Catí situava l’església (segles XIII-XVIII) entre la plaça de Dalt i la pròpia; l’abadia, edificada el 1376, s’hi venia naturalment a conjuntar. L’urbanisme mistificat d’Elda compta amb una església al bell mig gairebé del quadrat, però deu ser moderna o contemporània; altrament, l’ermita exterior de San Antón —dinamitada el 1936— podia haver estat la parròquia inicial entre 1528 i 1613, sobre una possible mesquita. La collegiata de Gandia s’inscriu al bessó de la ciutat i fou engegada a final del Tres-cents per Alfons el Vell, encara que en gran part respon a l’obra del segle següent. Cal recordar que els convents de frares i monges gandiencs contribuïren decisivament al model de ciutat, fins i tot en les pobles organitzades entorn d’una esglesieta.