Читать книгу Captius i senyors de captius a Eivissa. Una contribució al debat sobre l?esclavitud medieval (segles XIII-XVI) онлайн

100 страница из 200

Aquesta és una de les primeres vegades que es pot relacionar un propietari benestant de terres al pla de Vila, amb el cultiu i el foment de la vinya i la tinença de captius. Anteriorment, el 1248, es troba Guillem de Montpalau, senyor de captius, de vinya i, sembla, d’un celler. En el tercer quart del segle XIII es troben els corsaris Guillem Castelló i Bernat Albert que posseïen, almenys, un camp i un hort respectivament, situats prop de la vila, a més d’immobles urbans, com el celler que també tenia Castelló.ssss1 Tots dos formaven part de l’oligarquia d’Eivissa; apareixen en una llista de prohoms que el 1285 elegiren els síndics que havien d’anar a prestar sagrament i homenatge al rei Alfons el Liberal a Mallorca.ssss1 L’esment al celler de Guillem Castelló, juntament amb la seua activitat de corsari, permeten deduir la relació entre les vinyes, els captius i la producció de vi.

Ja s’ha dit que la major part dels usos que els senyors donaven als seus captius no deixava cap rastre escrit perquè els papers eren innecessaris. La feina diària dels captius a casa, les terres i vinyes del senyor o a les salines cavant i traginant la seua sal no podia generar escrits. Els documents notarials, els drets sobre el comerç de captius, la intervenció judicial d’una propietat, un expedient per un delicte, fins i tot els comptes de les obres públiques, etc. eren documents que o bé feien al·lusió a un moment molt breu de la vida del captiu o bé es refereixen a circumstàncies ocasionals, excepcionals fins i tot en la gestió que els senyors feien dels seus captius. Igualment són rars els textos que fan referència a la captivitat mateixa com a institució. Només se’n generaren alguns arran d’esporàdiques amenaces a la seua continuïtat i els senyors de captius, per la seua activitat de mercaders i de detentors dels càrrecs de gestió municipal, generaren aquells documents de defensa de la lliure tinença de captius. Només ells eren capaços d’escriure sobre la captivitat en abstracte, com a institució i, ocasionalment, quan els fou necessari, ho feren. Naturalment, doncs, són textos que la defensen i argumenten la seua inevitable i necessària continuïtat per absència d’alternatives. Les amenaces a la captivitat es feren més paleses i sovintejades a partir de la segona meitat del segle XVI. Els captius, davant els freqüents atacs turcs foren considerats per alguns com una amenaça a la seguretat de l’illa. Realment sempre ho foren, textos del segle XIV ja en fan al·lusió, però els segles XVI i XVII hi hagué veus a l’interior de l’illa que denunciaren obertament aquell perill a les autoritats reials. Les pugnes internes pel poder municipal dins el si de la mateixa oligarquia, les poc documentades reaccions de la pagesia i la voluntat dels governadors per expandir el seu àmbit de competència sobre la Universitat afavoriren aquelles denúncies davant la cort. Les ordres reials per minvar el nombre de captius o fins i tot per prohibir-ne la tinença toparen amb l’aferrissada defensa organitzada des de la Universitat per aquells que se’n servien. La primera meitat del segle XIV ja havia passat alguna cosa semblant i el discurs dels senyors de captius va ser idèntic. Així, un text de 1335 i altres de 1580, 1623 i 1663 contenen els mateixos arguments, esgrimits pels senyors davant l’amenaça de limitar la lliure possessió de captius o dificultar-ne el proveïment. Els documents es transcriuen complets al capítol IV, però és convenient avançar-ne ara una part del seu contingut perquè ajuda a conèixer el context general de la captivitat insular.