Читать книгу Captius i senyors de captius a Eivissa. Una contribució al debat sobre l?esclavitud medieval (segles XIII-XVI) онлайн

36 страница из 200

Esclavitud i captivitat no són, per tant, dos estats diferents de les persones agafades, captivades, pels enemics. No hi ha un primer estadi de captivitat i un segon, definitiu, d’esclavitud. Aquesta darrera paraula té un lloc de naixença i una difusió en qualitat de sinònim de captiu. Abans de la seua adopció en italià, català, castellà, francès, anglès, etc. hi havia persones reduïdes de drets que eren propietat d’altri i que formaven, en conjunt, un contingent reproduït per l’aportació repetida de nous individus capturats a societats considerades inferiors, susceptibles de captivitat. Les paraules esclau i esclavitud no creen, en aparèixer, un estat nou de les persones, és un fenomen lingüístic i no un canvi en l’objecte social designat.

L’esclavitud colonial atlàntica

La insistència de C. Verlinden a utilitzar el mots esclau i esclavitud quan, en centenars de documents catalans ben segur que observà l’ús majoritari del mot captiu que s’hi feia, no disminueix la consistència fonamental de la seua aportació. També és cert, però, que allò que hauria d’haver estat només una qüestió terminològica ha tengut, en la historiografia posterior, les conseqüències negatives ja descrites, tal com d’alguna manera es temia Marc Bloch. La proposta que es fa aquí de recuperar l’ús de captivitat i de captiu en els estudis cronològicament centrats a l’edat mitjana reflecteix la voluntat de ser fidel al vocabulari de les fonts i d’evitar la creació, arrossegats per l’existència d’un nom impropi, d’objectes d’estudi inexistents; també es vol donar relleu a la diferència entre la captivitat medieval i l’esclavitud colonial atlàntica, és a dir, entre la captivitat i l’esclavitud.