Читать книгу Captius i senyors de captius a Eivissa. Una contribució al debat sobre l?esclavitud medieval (segles XIII-XVI) онлайн

38 страница из 200

La conversió de la captivitat en esclavitud per part dels historiadors ha fet que dos objectes historiogràfics discernibles es barregin sota una mateixa designació. Això fa que esdevengui aparentment paradoxal que l’esclavitud, la creació de la gran esclavitud colonial atlàntica, no va significar la desaparició de la vella captivitat mediterrània. En efecte, la captivitat no va ser transformada en esclavitud arran d’una evolució lineal. S’ha dit abans que els llocs de desenvolupament d’una i altra estaven separats. El nombre, la magnitud i la ubicació són paràmetres d’importància en la distinció de les coses. La captivitat, a les ribes de la Mediterrània, continuà en funcionament fins al segle XIX pràcticament així com era abans de la conquesta d’Amèrica. Els corsaris i les eventuals campanyes militars continuaren proveint les places on es venien els captius. Eren sobretot habitants del nord d’Àfrica, els captius sarraïns i moros de les fonts. Paral·lelament al proveïment de captius que asseguraven els corsaris, n’arribaven d’altres per via mercantil. Si abans, en els segles XIII, XIV i XV eren tàrtars, grecs, eslaus i altres «orientals», després passarien a ser negres, canaris i uns pocs indis americans. A l’Eivissa dels segles XVI, XVII i XVIII la font d’aprovisionament de captius continuà sent el nord d’Àfrica, com havia estat en els temps medievals, però sota les diferents circumstàncies creades sobretot al segle XVI per la presència dels estols turcs a la Mediterrània occidental. També influí en la captivitat d’aquelles centúries l’augment de població experimentat sobretot durant el segle XVII, que va permetre el desenvolupament de les relacions laborals entre treballadors lliures i els propietaris de terra. La presència de captius a la vegada que hi havia jornalers lliures va generar unes tensions encara no ben estudiades.