Читать книгу La premsa a Catalunya durant la Guerra de Successió онлайн

55 страница из 62

En qualsevol cas, l’estafeta va continuar convivint amb el correu reial, així com també amb els anomenats «propis» o «extraordinaris» –no necessàriament sotmesos a una ruta ni a un horari preestablert–, que eren utilitzats habitualment per les autoritats, amb més recursos econòmics per pagar-los. A més, quan es tractava de correus propis «a cavall» el servei era evidentment molt més àgil. Per exemple, el 1672 el comte de Pötting, ambaixador imperial a Madrid, se sorprenia que un correu li havia portat una carta de Viena en 15 dies, «que pareçe cossa sobrenatural», escrivia (Nieto, 1990: II, 277). El juny del 1693, Antoni Garau, un correu a cavall enviat a Madrid pels consellers de Barcelona, va cobrir el trajecte en 76 hores. Fins i tot, com assegura Francesc de Castellví (1997: I, 87), la notícia de la mort del rei Carles II, el novembre del 1700, va arribar a la cort de París en quatre dies, gràcies que l’ambaixador francès previsorament havia ordenat doblar el relleu de cavalls al llarg de tot el recorregut.