Читать книгу La premsa a Catalunya durant la Guerra de Successió онлайн

57 страница из 62

Amb tot, cal dir també que la via marítima era més insegura. L’abril del 1673 el duc de San Germán escrivia als consellers de Barcelona des de Sardenya per demanar-los si sabien alguna cosa del seu nomenament com a virrei de Catalunya. Tot i que un secretari seu li ho havia notificat des de Madrid, el document oficial no va arribar a Càller perquè el vaixell que el portava va naufragar. Per aquest mateix motiu, com apunta Nieto (1990: II, 363), els despatxos que la cort imperial de Viena enviava a l’ambaixador a Madrid acostumaven a duplicar-se i a trametre’s també per via terrestre.

El principal entrebanc dels correus ordinaris era el mal temps, sobretot en els mesos d’hivern, quan el fred i la neu provocaven retards. Josep Monfar, en una nota escrita en el seu diari el novembre del 1687, deixava constància que l’estafeta procedent de Madrid que havia d’arribar a Barcelona el divendres al vespre, no ho va fer fins al diumenge al migdia, «por razón de las grandes aguas que ha havido en Castilla, Aragón y Cataluña». Així mateix, Benito de Pelegrí, agent del Consell de Cent a la cort castellana, escrivia als consellers el gener del 1695 i els advertia que no rebia les cartes de Barcelona perquè feia quatre dies que no parava de nevar, «que parece impossible estén los caminos de calidad que el correo pueda passar». També a causa del mal temps, el juny del 1697, la Generalitat va haver de tornar a enviar unes cartes que havia fet repartir per tot el Principat per demanar voluntaris per defensar Barcelona del setge de l’exèrcit francès. Jacint Blanc, oïdor reial, explicava als diputats que havia hagut d’enviar un altre correu, «avent tingut notícia de que un de ells avia perdut las cartas en un barranc a ocasió de las aiguas».