Читать книгу El dit sobre el mapa. Joan Fuster i la descripció del territori онлайн
72 страница из 96
En la pàgina que segueix la contraportada, hi trobem la dedicatòria del llibre. No caldria parlar-ne si no fos perquè resulta excepcional en el conjunt de l’obra fusteriana. Fuster no és gaire aficionat a fer dedicatòries en els seus llibres. Sense voluntat de ser exhaustiu, m’atreviria a dir que aquest és l’únic llibre que dedica. A tot estirar, trobem dedicatòries individuals d’alguns dels poemes de Terra en la boca (Barcelona, Barcino, 1953) –alguns dels receptors d’aquestes dedicatòries són Josep Iborra, Jaume Bru, Josep Albi, Josep Maria Casacuberta, Manuel Sanchis Guarner, Agustí Bartra...4 La dedicatòria d’El País Valenciano és breu, senzilla i directa: «Als meus pares». És una dedicatòria que resulta extremadament personal. D’una banda, pel fet de ser tan excepcional en la seva obra i, de l’altra, perquè està feta en català en un llibre que s’edita en espanyol, la qual cosa reforça la connexió amb la llengua familiar. És clar que Fuster va voler dedicar als pares un llibre sobre el seu país –la relació etimològica entre pàtria i pare és òbvia– en la llengua que compartien. Podríem dir que hi trobem la relació família-llengua-país. És obvi, també, que Fuster no preveia que el llibre pogués resultar tan polèmic. Mai no l’hauria dedicat als pares si hagués sospitat el reguitzell de crítiques i fins i tot d’atacs personals que provocaria. Cal assenyalar que aquesta dedicatòria no s’incorpora a la traducció al català d’El País Valenciano, quan, convertit ja en El País Valencià, formarà part de Viatge pel País Valencià, el tercer volum de les seves obres completes. Potser té a veure amb la decisió d’eliminar la dedicatòria el fet que els pares ja havien mort.5 Potser és el context mateix de l’obra completa el que recomana no incloure-hi dedicatòries. Potser la polèmica suscitada fa decidir a Fuster que els seus pares no quedin relacionats amb aquests fets...