Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

81 страница из 115

Però no hem d’oblidar tampoc que Maragall va morir tres anys abans de l’esclat de la Gran Guerra, just abans de l’enorme canvi en la fesomia d’Europa. Aquest punt d’inflexió ens obliga a tenir presents al costat de l’esperança també els elements destructius que formen part d’una tradició. Tot allò que no és dit, que és foragitat de la consciència, torna sempre a sorgir per una altra via. La repressió de la memòria crea el trauma i el trauma provoca la neurosi. Ben bé igual com un pacient neuròtic, un poble també es pot anar enredant en els seus propis errors i derrotes fins a quedar atrapat en la xarxa d’una memòria oculta que la consciència nega i no vol saber.

La nostra capacitat de reparar les condicions de vida depèn de la nostra capacitat de detectar les arrels dels problemes. Sense errors i equivocacions, cap cultura no pot avançar. La transgressió és necessària, però cal concebre-la sempre com a part inherent del joc. L’error fatal no és el pecat original que rau oblidat en la nit del temps, sinó aquella hamartia de la tragèdia grega que és l’ensopegada necessària perquè l’acció es posi en marxa. «Som nosaltres», diu Maragall; l’error cal buscar-lo a dins.