Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

80 страница из 115

Ella és el cant, si canta;

Ella és la dansa, si li plau dansar [OC, 72].

La llengua existeix només en tant que és parlada –o pensada– per algú. És impossible apropiar-se-la com un conjunt abstracte. Cada llengua té les dimensions d’un cel estrellat o una branca florida. Fa alguns anys, vaig tenir l’oportunitat de contemplar en el museu estatal d’art a Xangai un dibuix antiquíssim que em va revelar com devia ser la metàfora del cirerer en flor abans que la comencessin a reproduir fins als xals que imiten la seda i a les tassetes de porcellana vulgar. A la branca d’un arbre hi ha flors que ja moren, quan n’hi ha d’altres que encara s’han d’obrir. Els traços de pinzell, comptats, gasius, del vell mestre xinès eren empremtes fetes una per una. Cada flor respirava el seu únic destí i el conjunt mostrava la simultaneïtat de la mort i de la naixença. Aquell quadre era viu, inabastable en els seus detalls i en les possibilitats de relacions que els elements singulars establien l’un amb l’altre. L’ametller florit de Maragall forma part de l’esperança d’artista d’atrapar dins d’una sola imatge nítida un entorn vastíssim. La veritat poètica es descabdella, es desplega.