Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

82 страница из 115

Però l’abadessa, per a Maragall, és una víctima, i no pot atribuir-li cap crim. Ens parla esquivament d’un «infant no nat», però aquesta expressió no és un simple eufemisme. L’infant és la figura que reemplaça totes les víctimes sense veu, que mai no podrem sentir si el seu patiment no és adoptat per algú. Si algú no els presta la veu. El conflicte entre l’Arnau i l’Adelaisa és un conflicte entre tu i jo. Aquí, a diferència del drama de Goethe, no hi ha cap jutge que s’endurà la pecadora al patíbul.

Qui pot ajudar-nos a llegir la imatge de l’infant no nat és Maria-Mercè Marçal amb el seu poema «L’homúncul», de Desglaç.ssss1 «Una espasa vella / oscada i sense tall» sembla d’entrada molt diferent d’aquell coltell esmolat que apareix a «Dimecres de cendra», de Maragall (OC, 122). Però el valor figuratiu d’aquestes dues armes és el mateix. És la poesia. I per això, l’abadessa Adelaisa no jeu quieta en el sot que li ha preparat la desmemòria. Les monges la troben a fora, coberta de rosada. La terra l’ha expel·lida: el seu secret no troba repòs perquè el seu secret és com aquell «raquític i garrell» homúncul de Marçal que obliga la poeta a continuar navegant. Marçal diu que la criatura li exigeix «a punta de pistola» que sigui la nau vivent que l’haurà salvada. Aquest «fòtil inútil i anacrònic» de la poesia és l’única memòria vertadera que tenim. Allò que un poble ha gravat dins la seva llengua sempre es pot rescatar.ssss1