Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

79 страница из 115

Dins l’espai únic i indivisible que habitem –en el qual no és possible morir, diu Maragall–, és possible crear la bellesa, encara que certament mai ningú no escaparà de la trobada amb la Desconeguda. A través d’aquesta bellesa atrapada sota el vidre de les paraules, podem reconstruir els vells camins.

Aquest saber, però, no s’hereta. Cada noia de veu clara, cada pastor descalç que taral·leja cançons a la muntanya, han de trobar la seva pròpia entrada en el llegat compartit. La llengua és un cabdell de fils embullats que ens trobem ja fet, i hem d’aprendre com utilitzar-lo. És evident que cap magí no pot abastar dins seu totes les opcions que ofereix una llengua. Pensar alhora tots els discursos que s’hagin pogut dir o escriure en el passat i alhora sentir la simultània presència de tants i tants parlants és una quimera. «Les paraules són úniques i serveixen una sola vegada: són éssers vivents», escriu Palau i Fabre en Quaderns de l’Alquimista.ssss1 Les paraules «no caben al diccionari» perquè la llengua no pot existir com una abstracció, sinó només a través de les veus singulars que, com bé diu Maragall, s’han d’anar renovant constantment: no hi ha cap meta, cap cinta que marqui l’arribada, sinó només el camí. La noia de la veu viva de Joan Maragall és una imatge formidable que explica que el poble és només la suma de les veus individuals i que és impossible pensar-lo com un fet complert: