Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

75 страница из 115

La mirada èpica no enalteix els esdeveniments observats, sinó que transmet una frustració enorme. Les minucioses descripcions dels fets i els objectes ens fan saber que és impossible viure prou temps per retenir-ho tot. La totalitat se’ns esgruna, el sentit ens fuig. A partir de la poesia, només podem intuir la possibilitat d’un món complet; mai no podem abastar la totalitat. Però l’accés al passat a través de la literatura, tanmateix, no queda barrat. Són precisament els fragments els que ens obliguen a la reflexió; cal reconstruir el sentit a partir de les engrunes.

I això sense oblidar que el llegat és un missatge xifrat sobre les grans desgràcies. A diferència del Faust de Goethe, Maragall, en el seu poema, esquiva el tema de l’infanticidi. De totes maneres, El comte Arnau i la primera part de Faust parlen d’amors il·lícits ben diferents. Faust podria aconseguir la noia que desitja sense més, no hi ha cap obstacle seriós contra aquesta unió. El drama de la noia comença després, quan ell l’abandona i no se’n vol fer càrrec. El poema de Maragall, en canvi, parla d’episodis molt més foscos. Adelaisa és una abadessa i, amb això, Arnau comet un sacrilegi. Amb relació al poema de Maragall, Eugeni d’Ors comenta la cançó popular «La Dama d’Aragó»: «Un aspre perfum de crim brolla de la corranda. Heus aquí la robadora i el seu pecat. Heus ací encara la set d’incest i els grans horrors».ssss1 El comte Arnau poua dels estrats de la memòria popular en els quals la literatura serveix per afrontar «els grans horrors». La necessitat d’imatges opaques és evident perquè cal explicar allò que es fa impronunciable, que no es pot gairebé ni pensar.