Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

77 страница из 115

Maragall pentina la història cap enrere, aixeca les arestes del temps passat i té present que cap oblit no és casual. Com «un despert entre els adormits», Maragall assumeix els encerts i els errors del seu entorn. El poeta és capaç de viure amb l’anhel inapaivagable, no té la necessitat d’actuar com si fos cec. Per això, després de la Setmana Tràgica, ha de dir: la causa «som nosaltres». Que diferent que és aquest coratge d’encarar-se a les pròpies infàmies del gest de Goethe al final de Faust. La Parca encega els ulls del protagonista per apaivagar el pes de la seva consciència.

Joan Fuster va dir l’any 1952 que ningú com el rector de Salamanca no va aconseguir definir el pensament de Maragall amb una sola paraula. Miguel de Unamuno va inventar per al nostre poeta la categoria de «panpoetismo». I sí, per comprendre Maragall cal sobretot comprendre el raciocini poètic. La poesia creu que pot capturar l’eternitat en una sola imatge, congelar el temps en un breu instant a partir del qual és possible la comprensió de la totalitat. Aquest moment de kairós és per als poetes –a diferència dels pensadors religiosos– fràgil i fugisser. En el seu «Cant espiritual», el poeta confessa el desig d’arribar a purificar-se de tot anhel i de desitjar només allò que veu. Tot i això, intueix que els objectes no els podrà posseir pacíficament perquè la pau immensa de l’eternitat és portadora d’una inquietud més pregona. Davant seu s’obre la «visió escruixidora d’aquell límit sinistre que Maragall no volgué mai veure».ssss1 El poeta és capaç de percebre clarament el terror davant del no-res. El temor de topar amb el buit l’ha acompanyat sempre, com ho il·lustra, amb una bellesa corprenedora, el poema «Del Montseny»,ssss1 que descriu l’inesperat encontre amb una masia abandonada que té la llar apagada i les parets en silenci. Però sempre que ha pogut, el poeta ha girat cua davant la perspectiva de l’infinit i ha buscat recer en la companyia de la família o dels coneguts: volia viure envoltat de veus i vida. No pot negar, però, el seu horror davant la ceguesa final, que esborra fins i tot la capacitat de mirar. La mort és aquell estadi en el qual els objectes perden els seus límits i es converteixen en nocions vagues, en línies desdibuixades. El poeta que ha cantat els prats verds i aquell cel immens, tan blau, reflectit en els ulls de les noies, sap que no evitarà la invasió del caos. I per això estima tots i cadascun dels instants del seu dia a dia i no pot comprendre aquell Faust que estava disposat a perdre-ho tot per un únic instant de trànsit. Maragall accepta l’atzar i s’acomiada amb un amor fati. No són els objectius assolits els que justificaran la seva vida, com en el cas de Faust, sinó la seva tranquil·la acceptació del destí que li ha estat donat.